0

Al final de l’anomenada guerra freda el politòleg Francis Fukuyama escrigué un assaig que es feu rarament famòs: La fi de la història (1989). Afirmava que la fi del comunisme soviètic era la darrera trava per entrar en una nova era de democràcia liberal i d’economies de mercat generalitzades arreu, sense cap oposició. Fukuyama resultà ser, més que un humanista, un neocon, reaccionari i dretanot, tot i que com va declarar anys més tard «el neoconservadurisme ha evolucionat en una cosa a la que ja no puc donar suport». Al seu assaig recent El liberalisme i els seus descontents (2020) defensa ara el liberalisme clàssic.

Per un altre costat el premi Nobel Josep Stiglitz a La fi del neoliberalisme i el renaixement de la història (2019) titllava la idea primera de Fukuyama de pintoresca i ingènua vist tot el que ha passat aquest darrers trenta anys. La promesa de les elits de que, tant a països rics com pobres, les polítiques neoliberals conduirien a un creixement econòmic més ràpid, malgrat els treballadors haurien d’acceptar salaris més baixos i tots els ciutadans patir retallades en l’anomenat estat del benestar, per ser insostenible, va esdevenir un nyap. Tot va resultar ser un gran engany, el neoliberalisme estava molt lluny de l’autèntic liberalisme, res a veure amb la «societat oberta» de Karl Popper.

El fet és que l’estat mínim pregonat pels neoliberals i la desregulació dels mercats van alimentar la crisi mundial de 2008 que, curiosament, va ser tractada com si fos una inundació, un factor inesperat, talment com una pandèmia que, mirau per on, la de la COVID-19, encara tiraria més enterra els models macroeconòmics vigents del neoliberalisme. «Hem de fer renéixer la història, tornar si cal a l’esperit de la Il·lustració amb els seus valors de llibertat, democràcia i respecte al coneixement científic» diu Stiglitz. Alerta, però, afirma Anthony Giddens, el vell professor britànic gestor de la ‘Tercera Via’, que el futur de la història ja és aquí, malgrat les noves versions del populisme a dretes i esquerres, amb la tendència més visible del ressorgiment de l’extrema dreta que alimenta les pors a la immigració i al multiculturalisme; la revolució digital transforma les nostres vides i el nostre pervindre en comú.

¿Ara resultarà que d’aquest súbit retorn a la història n’haurem fet un gra massa? Amb la Russia autocràtica, la Xina capitalista-socialista, l’ebullició del món musulmà... On ens condueix tot això? A crear-nos més engoixa? Segons Augusto Cury estam vivint la ‘Síndrome del pensament accelerat’ la qual cosa ens provoca un tipus d’ansietat generada per l’excés d’informació i que està canviat el procés de construir pensaments. Fins i tot els relacionats amb el retorn o la fi de la història, diria jo. Aquesta síndrome predisposa a trastorns emocionals i baixa la tolerància a l’estrès. També genera repetició d’errors, infantilització de les emocions, fatiga excessiva, avorriment atroç i dificultat enorme per aguantar la solitud creativa. Segons Cury «molts símptomes són comuns a tots els tipus d’ansietats, però el que la fa diferent és l’absència de traumes». És, sens dubte, el mal del segle XXI. Me deman si aquestes ansietats no seran causades per l’arribada, amb les noves tecnologies, d’un altre fi de la història. O pel seu retorn. Un síndrome recurrent de la Humanitat.