No n’havíem sentida d’altra de tan grossa des que el senyor Mateu Isern, aleshores batle de Palma pel PP, va presumir de parlar el «mallorquí agrícola» –la seva família tenia possessions. Aquesta manera de referir-se al català ens va semblar insuperable i això que el nostre país insular és ple de persones entestades a posar nom a la nostra llengua. La producció intel·lectual d’aquest esforçats apòstols del no-català és abundant i variada. Els seus diccionaris, les seves gramàtiques i les seves proclames són fruit d’una ardent obstinació. La seva croada, però, té alguns problemes. Un d’ells és l’adscripció geogràfica del nom de cada no-català: per començar, parlam el mallorquí o el baleà (o baleá)? Parlar el mallorquí obliga a l’admissió d’altres formes, almenys una per a cada illa. I el baleà(á) és ple de contradiccions internes que posen en evidència la debilitat dels fonaments lingüístics. Aquesta situació descoratjaria qualsevol batallador –en contrastar les teories amb una realitat tossuda i diversa. Però una fe ben arrelada en l’anticatalanisme està sempre disposada, com el pi de mossèn Costa i Llobera, a lluitar «amb les ventades que assalten la ribera / com un gegant guerrer.»
