0

Bon dia, o com es digui en xinès, o en el seu dialecte del xinès, senyor Xi Jinping . No estic gaire posat en les felicitacions pel centenari del partits comunistes, ni del Partit Comunista xinès concretament, i per sort el gènere no és gaire treballat. Per sort també, com diu l’acudit, només queden comunistes a la Xina, a Corea del Nord i Cuba i a algunes universitats nord-americanes, i dic per sort perquè els que han conegut de veres el comunisme en el sentit que té per al seu centenari partit no en diuen més que pesta i misèria i rentats de cervell. Nosaltres, per aquí a Europa, com a gairebé la totalitat del món diguem-ne lliure (això requereix alguns matisos) no anam de comunistes, en el sentit que vostès treballen, tot i que reconeixem molts encerts en el pensament de Marx i valoram la profunditat i utilitat de les seves propostes, i per descomptat sabem que tots els fenòmens socials tenen una naturalesa econòmica i acceptam que l’estat ha de regular la vida social; fins i tot som partidaris dels impostos alts, a la manera socialdemòcrata (però la vertadera, la nòrdica, no l’excés d’intervencionisme que patim aquí governi qui governi...), per entendre’ns. Malgrat això, i molt per damunt d’això, aquí som devots de la Il·lustració, i per tant de la llibertat de pensament i d’expressió (que com vostè sap, perquè no és beneit són el mateix), de les llibertats individuals, de la lliure difusió del coneixement, les ideologies i la ciència, i del control i la transparència de l’estat i de fineses per l’estil que vostè només coneix de nom.

El més divertit és que alguns ingenus individus de la nostres generacions recents van admirar, això sí: des de la distància, el maoisme i els lemes del seu Partit Comunista. Tot innocentment, és clar, perquè si haguessin passat unes hores en algun poblet sotmès al seu control, al del partit, vull dir, i amb les seves condicions de treball i les latrines en una rasa a l’aire lliure a cent metres de distància, la seva fortalesa ideològica s’hagués esvaït com s’esvaí aquell jove que es plantà davant un tanc el 1989 a Tian’anmen. Res, cap felicitació pel seu centenari de dictadura i ni un bol d’arròs, i que no arribin als dos-cents.