3

Després de la històrica victòria electoral del Sinn Féin a les passades eleccions d’Irlanda del Nord –un fet que semblava que no havia de passar mai perquè, tal com ja s’ha dit aquests dies, Irlanda del Nord es va dissenyar i crear de tal manera que una victòria del republicanisme catòlic no es pogués donar, perquè la comunitat protestant i unionista hi era majoritària–, es va produir un diàleg la mar d’interessant a Twitter entre dos dels cervells polítics més ben moblats que ha donat la societat balear en les darreres dècades: Antoni Alorda i Antoni Trobat. Alorda va esbossar una simple cronologia celebratòria dels avenços del republicanisme irlandès i va venir a dir que la reunificació de tota l’illa era qüestió de temps. Trobat va complementar el tuit dient que això havia estat possible gràcies a què el republicanisme irlandès havia tengut «una estratègia clara des de mitjans dels 90: gir a l’esquerra, prioritzar l’agenda social, lleialtat de la vella guàrdia, desmilitarització pactada del moviment, resolució no pública dels conflictes interns...». Jo aleshores vaig fer-hi una petita aportació i vaig dir que sí, estratègia, però també demografia.

El comentari va generar un cert debat. I ara m’explicaré. Què vull dir quan dic que, en els conflictes nacionals, la demografia és determinant? Bàsicament que, si una persona no sent, en menor o major mesura, com a pròpia una determinada realitat etnocultural no la defensarà mai, per molt que se li digui que, defensant-la i reforçant-la, viurà millor, tendrà més drets garantits, etc. En el cas mallorquí això encara és més obvi que en el nord-irlandès, perquè allà el que divideix és l’adscripció nacional i la religió mentre que aquí són l’adscripció nacional i la llengua i la cultura. Per això la demografia és determinant, perquè, com s’ha demostrat, un dels factors que més asseguren la vitalitat futura d’una llengua és la transmissió intergeneracional. Ara bé: això no és garantia de res. Els que han destruït Mallorca i han maldat per erosionar la cultura i la llengua pròpies tenien cent llinatges mallorquins, i no són pocs els que estimen i defensen Mallorca i la cultura i la llengua del país que han nascut fora o no tenen cap llinatge d’aquí. L’estratègia política, però, només pot maniobrar amb eficàcia en un terreny adobat prepolíticament, és a dir, sentimentalment i vitalment. Continuaré divendres que ve.